La hipòtesi plantejada per Francesc Espinet i Joan Manuel Tresserras és la següent:
“La gènesi de la societat de masses a Catalunya té lloc durant el tombant de segle, i va desenvolupar-se al llarg del primer terç del S.XX (1888-1939)."
El text d’Espinet i Tresserras planteja que durant el període que englova les acaballes del segle XIX i les primeres dècades del XX es gestà, a Catalunya, la primera manifestació plena d’una societat-cultura de comunicació de masses (SCCM), paral·lelament al que succeí a la resta de l’Estat espanyol, on hi trobem una situació ben diferenciada. Tots els membres del grup ens posicionem a favor d’aquesta hipòtesi, ja que creiem que els arguments utilitzats pels autors són prou ferms, i les dades que aporten, prou significatives. Entre les dues dates assenyalades, el territori català va experimentar, lentament pero sense pausa, un desenvolumanet social global al marge de l’endarrerit aparell d’Estat, aproximant-se cada cop més al d’altres països occidentals més avançats.
Durant la segona meitat del segle XIX, Barcelona viu una sèrie de transformacions que més endavant faran possible una lògica global urbana marcada per unes noves activitats i costums en la vida de les persones. Tot i que encara no podem parlar d’una societat de masses (“...la data de 1888 i l’Exposició Universal de Barcelona només serien un símbol, que tingué molt poc contingut realment transformador.”), durant aquests anys es creen les condicions favorables perquè més endavant pugui culminar l’autèntica transformació. Aquest procés es la prova de la consolidació del capitalisme gràcies a l’empenta de la nova burgesia dirigent catalana, que vol organitzar i modernitzar el territori.
El veritable canvi es produeix, sobretot, durant el primer terç del segle XX, i especialment entre els anys 1914 i 1936, quan els desplaçaments interiors provocats per la industrialització i la urbanització eixamplen la vida urbana al voltant de les àrees industrials, sobretot la de Barcelona. Per tant, assenyalem aquest èxode rural del camp a la ciutat com un dels principals factors a favor d’aquesta hipòtesi, ja que les conseqüències d’aquesta mobilitat social van ser enormes: gran augment de la població als nuclis urbans, nous sectors productius, augment de la població activa (també la femenina), progressius canvis culturals... En definitiva, la consolidació d’una nova cultura comunitària urbana i industrial que crea un nou ecosistema comunicatiu.
Aquest nou panorama, unit a l’impuls econòmic que suposà la no-participació en la Gran Guerra i l’establiment de la Mancomunitat, van impulsar definitivament la implantació de la SCCM a Catalunya. Aquesta transformació s’ha de contextualitzar en la segona fase de la revolució industrial catalana. Entre el 1900 i el 1930, els nuclis urbans catalans van experimentar l’impuls de nous sectors industrials: metal·lúrgic, químic, construcció... Els canvis més importants d’aquesta nova societat industrial els trobem en les energies, entre les que destacarem l’electricitat, i els nous transports i comunicacions (aviació, automòbil, carreteres...). Per tant, creiem que un altre dels factors que fa evident la hipòtesi són les accelerades innovacions tecnològiques de l’època, que van modificar tant la indústria catalana com la manera de viure de les persones: migracions, agument del nivell de vida, més llocs de treball, millores en el món laboral i els salaris, noves pautes de consum, etc...
Per últim, creiem que un dels factors més decisius en la consolidació de la SCCM és la creació d’un sistema català de comunicació (diferenciat del context social espanyol) en què el periodisme, la publicitat o el cinema hi jugaren un paper molt important. Els canvis tant en les formes com en el ritme de vida van comportar l’acceleració del volum d’informació circulant per l’ecosistema, que a la vegada va significar una percepció global del món diferent. Per primera vegada, sorgeix el culte al temps lliure, que comporta uns nous rituals i actitutds que la societat civil assimila ràpidament. Aquest fenomen provoca la consolidació de la política de masses (sorgiment de partits de masses i dirigents carismàtics). A més a més, es produeix un gran impuls dels espectacles i els esports de masses (teatre, òpera, cinema, concerts, toros, futbol, excursionisme...) i els locals, i de manera espontànea, neixen tota mena d’associacions i entitats. S’ha de tenir en compte que la direcció cultural no l’organitza l’Estat, sinó una poderosa burgesia hegemònica que persegueix el progrés, el cosmopolitisme i la modernització. La proposta cultural d’aquesta classe dominant és acceptada i copiada, fins que s’arriba arriba a ser completament massiva, en part, gràcies a l’eficàcia total de la premsa i la publicitat. Durant el primer terç del segle XX augmenta de manera notable el nombre de publicacions i es produeix una remodelació intensiva de la premsa, que es converteix en un punt de referència bàsic per a la construcció de la nova SCCM. Trobem canvis importants tant en els processos de producció informativa com en la tecnologia utilitzada. Tot i així, mai va existir del tot una veritable política de premsa.
La primera dictadura, pel seu caràcter de resistència al canvi, va ser un obstacle per assolir la consolidació definitiva de la SCCM, però no va poder deturar la transformació de les formes de vida, de manera que durant la Segona República la SCCM va poder arribar al seu moment culminant. A més a més, durant el règim dictatorial trobem l’Exposició de Barcelona de 1929, una de les màximes aspiracions de la classe dirigent de l’època que en el seu moment es va considerar la conversió definitiva de Barcelona com una capital europea moderna. Tot i que durant el període trobem atacs contra l’associacionisme i les mobilitzacions i, fins i tot, la supressió de la Mancomunitat, la societat i els mitjans van seguir resistint, aguantant i transgredint, i els canvis iniciants durant les dues primeres dècades del segle van ser imparables. A més a més, durant la dictadura primorriverista trobem importants millores urbanístiques. En canvi, la segona dictadura sí que va suposar un autèntic retrocés.
En el nostre anàlisi del cop d’Estat de 1923, hem pogut veure com la dictadura de Primo de Rivera va fer estralls en la premsa. És evident que, cada cop més, l’Estat va ser conscient dels perills d’una premsa “massa” lliure, i tot i que durant les dues primeres dècades del segle XX no es van dur a terme gaires mesures repressives, un cop instaurada la dictadura sí que es va exercir la censura i es van viure episodis violents cap a persones progressistes vinculades al periodisme. Diaris com el que em triat, La Publicitat, transgrediren les prohibicions de manera picaresca. Això va comportar l’aplicació de diverses sancions i la suspensió d’algunes publicacions durant aquell període polític, i fins i tot, en el cas de La Publicitat, l’empresonament del seu director. No obstant, fent aquest treball hem arribat a la conclusió que el cop d’Estat de Primo de Rivera i la posterior dictadura només van ser un ajornament de la SCCM. La tensió social no es va poder amagar ni disfressar, i hem de tenir en compte que si ho comparem amb la dictadura del 1939, la premsa del període que hem analitzat en va sortir prou ben parada. La desaparició de La Publicitat es va produir precisament quan s’inicià el període franquista, que sí que va suposar un autèntic atac a la societat-cultura de comunicació de masses que Catalunya havia aconseguit durant els anys anteriors.
